L'oïda

L'oïda és el sentit pel qual l’ home percep els sons. Aquesta percepció constitueix l'audició i té lloc mitjançant l'òrgan corresponent, l'orella.

A les persones, l'aparell auditiu o orella consta de tres parts:
  • -Orella externa: en formen part el pavelló auricular i el canal auditiu amb les funcions de recollir i encaminar les ones sonores fins el timpà. La cera que es forma en el canal auditiu té la funció de mantenir-lo net i humit.
En moltes espècies de mamífers terrestres el pavelló auricular està molt desenvolupat i està dotat de moviment.                



  • -Orella mitjana o caixa timpànica: és una cavitat amb aire darrera la membrana del timpà a través de la qual l'energia de les ones és transmesa des de l'orella externa fins la còclea que ja forma part de l'orella interna aquesta transmissió d'energia és efectuada a través de tres petits ossos que vibren solidaris amb el timpà. També en l'orella mitjana hi ha el canal d'Eustaqui, que és en part ossi i en part fibrocartilaginós, que el manté en contacte amb la rinofaringe i manté una pressió constant en l'oïda mitjana. 
La membrana del timpà és autoregenerativa i està formada per tres capes, en la part central hi ha l'àrea vibrant activa en resposta a un estímul sonor.

       -Orella interna: S'hi troba la còclea o caragol; un tub si enrotllat de la mida d'un pèsol, que principalment permet diferenciar i interpretar sons. El cargol conté la membrana basilar, on resideix l'òrgan de Corti, format per un conjunt de cèl·lules ades (entre 24.000 i 30.000) que vibren a determinades freqüències. La ubicació dels cilis al llarg de la membrana basilar guarda relació amb la longitud d'ona a la qual són sensibles.
En ella els estímuls mecànics es transformen en impulsos elèctrics que es dirigeixen pel nervi auditiu cap el cervell es decodifiquen i s'interpreten. Finalment, la informació nerviosa arriba al cervell, cada orella per separat, on s'integra.
També en l'orella interna es troba el laberint vestibular i els conductes semicirculars que són els òrgans del sentit de l'equilibri.





Els llindars d'audició considerats estàndard corresponen a intensitats de 0 dB (20 microPa) el d'audició i a 140 dB (200 Pa) el de dolor, per a una freqüència de 1.000 Hz. El llindar de molèstia se situa cap als 120 dB.
El rang de freqüències audibles es considera de 20 Hz a 20000 Hz, i al llarg de tot aquest espectre varia la sensació d'intensitat (la sonoritat); sensació que es mostra amb les corbes isofòniques. La unitat de sonoritat és el fon. El llindar s'explora, clínicament, amb l'audiometria.


En sons de freqüències properes, si un d'ells té molta més intensitat emmascara l'altre (això s'anomena precisament posterior comparació de fase i nivell entre ambdós senyals).
Tenim més desenvolupat el sentit horitzontal que el vertical d'audició.
Efecte Haas: No es diferencien sons separats en el temps per menys de 40-50 ms (en aquest cas el primer so que es produeix és el que es percep, i el segon s'entén com part d'aquest). A partir de 50 ms ja es processen com sons separats.